Dilluns vam anar de ruta turística al cole la Carme Clara, la seva germana petita (Anna Maria) i jo (Nuri Forns). Ens va fer de guia la Teia i jo fins i tot em vaig quedar a dinar. Només vaig coincidir amb dues "profes" de la nostra època: la Pinatell (Pakipini) i la Urmeneta. Totes dues, aparentment em recordaven... ehem... no sé si això és bo o és dolent, per si de cas, ho poso en lletra petita. El que ens va impressionar més va ser el pati. Ah! Quina nostàlgia. Quan nosaltres hi érem no hi havia cap tanca al voltant del cole, jugàvem al barranc, ens escapàvem al llac i teníem prohibit trepitjar la gespa de determinats espais (ho recordeu?). Finalment s'han rendit a l'evidència i han vist que gespa ben cuidada i 1.000 nenes/bestioles són incompatibles, de manera que no hi ha espais prohibits. Això sí, el barranc no és el que era. Ara hi ha una tanca ben gruixuda, a l'altra banda no hi ha el mític llac, sinó cases d'una nova urbanització... i només queda un espai sense domesticar: la part de muntanya que ens quedava a la banda esquerra del pati, just sota la piscina. Us en recordeu que baixàvem lliscant amb un plàstic o simplement amb la faldiila com a trineu? Les nenes encara hi juguen molt, però sembla que té els dies comptats perquè aquest espai, com tot, s'acabarà "civilitzant" amb la construcció d'un pavelló *snif snif* (un mocador, si us plau, que no puc reprimir les llàgrimes)
I per tancar un capítol de la meva història personal, em vaig asseure a la butaca de Turtoria, on la Ferrer m'insistia any rere any que havia de canviar, em preguntava si creia que havia canviat o em treia dibuixos en els quals afirmava veure poca voluntat de canviar (jo només hi veia un prat i un gos). Curiós. Ara només recordo que sempre tenia la sensació d'haver de canviar, però encara no sé què! En fi, com que em dieu que estic igual, suposo que he fracassat, en això de canviar! ;-)
I ara, unes fotos agafades d'estranquis, que per alguna cosa sóc periodista i trapassera.
Aquesta és la Carme Clara baixant per la muntanyeta que us dic. Quan era a mig camí, però, una nena li va dir "
per què baixa per aquí?"... i se'n va adonar que ja no tenim set anys, va recular i va baixar pel camí asfaltat, com a dona de seny que se suposa que és...
Del barranc ja no en queda res...
Corrien moltes nenes pel pati amb la bata, però resulta que ara la bata es corda per davant, i no per darrera. Recordo que ens van explicar que es cordava per darrera per afavorir el companyerisme: jo et cordo a tu i tu em cordes a mi... Ara això s'ha sacrificat en favor de l'autonomia...
